Can-Sala-Arenys-De-Munt
CAN SALA DE BAIX – ARENYS DE MUNT.
HISTORIA FAMILIAR.
La familia Sala havien anat bastint un notable patrimoni entre els segles XIII i XV mercès a ostentar la batllia d’Arenys del monestir benedictí de Sant Pol, fet que els va permetre acumular terres on després establiren altres pagesos. Les encertades estratègies matrimonials que practicaren durant els segles XVI i XVII van bastir una sòlida xarxa, tant social com econòmica, que els va permetre emparentar amb famílies notables i benestants del territori
En aquella època, la missiò d´una família venia marcada per una imperiosa necessitat d´ascens social; aquella fou una època de creixement per Sant Martí d’Arenys: de 585 habitants al 1719 es passà a 1420h el 1787 segons el cens de Floridablanca, amb una estructura urbana molt bàsica, amb l’eix central a la Riera, i alguns carrers de nou traçat a prop de l’església. Hi havia pocs recursos, principalment blat, productes d’horta per consum familiar, conreu de la vinya, tot plegat completat amb la cria d’animals domèstics.
LA CASA:
Formava part de les propietats de Can Sala o Can Sala de Dalt. Al segle XX va ser comprada per la família Mollfulleda que la va fer restaurar als anys 50 sota la direcció de l’arquitecte César Martinell.
Masia de planta rectangular, consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules a dues vessants i el carener perpendicular a la façana. Té dos cossos annexos a banda i banda, costen de planta baixa i pis i són de galeria porticada. No tenen tota la llargada de les façanes laterals. Les cantonades estan escairades amb pedra granítica ben treballada.
Portal rodó adovellat i una finestra a cada costat amb la llinda recta. En el pis hi havia tres balcons convertits en finestres d’estil gòtic, la del mig és del tipus geminada amb arc lobulat. Al costat una altra finestra gòtica d’arc lobulat. En el segon pis o golfes, les obertures són de galeria catalana: tres petites obertures, una al costat de l’altra, de mig punt. Annexos a cada costat de la casa amb obertures porxades.
És una gran masia de planta baixa i dos pisos, molt restaurada. A la planta baixa la restauració no canvià els seus elements; l’entrada és en arc de mig punt adovellada, de tipus dentat. Hi ha dues finestres amb la llinda recta.[1]
Al primer pis és on la restauració canvià més elements: hi havia tres balcons, el del mig sobre la porta central d’estil gòtic. Actualment aquests balcons han esdevingut finestres; són d’estil gòtic tardà, amb moltes filigranes i una sèrie de cares d’àngels. La del centre és doble, amb una columna al mig. Al segon pis no hi ha hagut transformacions: al mig hi ha tres finestretes juntes d’arc de mig punt, i dues més a cada costat.[1]
La coberta és a dues aigües, de teules. A cada costat de la casa hi ha uns petits afegits amb obertures porxades. La masia posseeix a la part lateral i donant a la part posterior una capella, molt restaurada.[1]
Gran masia de planta rectangular amb teulada a quatre vessants, igual que la torre que té adossada. Compta també amb una capella. Segons Lluís Bonet Garí, les façanes van ser obrades per Pere Blai, autor també de la façana del palau de la Generalitat. Té portal adovellat i finestres de llinda recta, emmarcades amb carreus de pedra. En elles es pot llegir la data de 1629.
A la primera planta trobem una petita ermita dedicada a Santa Eulàlia, mártir cristiana morta al Segle III
La llegenda de Santa Eulàlia
La ciutat de Barcelona va rebre aviat la llum de la fe cristiana. Els màrtiris de Santa Eulàlia, antiga patrona de Barcelona i Sant Cugat, durant la persecució dels cristians, testifiquen que hi havia cristians a Barcelona des de finals del segle III.
La llegenda, es remunta a l’època romana. D’acord amb la tradició cristiana, Eulàlia era una nena, educada en el cristianisme, que va viure a finals del segle III. A l’edat de 13 anys, durant el període de persecució dels cristians, Eulàlia va escapar de casa i va anar a buscar al governador de Barcino, per recriminar les repressions. El governador, com la nena no volia rebutjar la fe cristiana, la va condemnar a tretze martiris.
Segons la llegenda, durant la seva crucifixió hi havia una nevada (era primavera), cobrint la puresa del seu cos nu. També segons la tradició, la gent va veure un colom blanc volar fora de la seva boca.